A Extrem Orient, la paraula «laca» pràcticament es desconeix. Existeix, des d’èpoques ancestrals el coneixement i utilització de diferents tipus de resines amb característiques diferenciades, depenent del país o del lloc d’origen. S’apliquen en el recobriment de superfícies per a dotar-les de propietats específiques com duresa, impermeabilització, inalterabilitat, etc. i, per descomptat, d’un acabat superficial i de brillantor inigualable.
Es tracta doncs d’un producte natural, una resina vegetal extreta de diferents tipus d’arbres, o d’insectes, que endureix per reacció química. En aplicar diferents capes superposades s’obtenen les propietats que li són característiques i tan preuades.
Al Japó es el país on l’art del Urushi es va desenvolupar a nivells extraordinaris obtenint autèntiques obres d’art no només per la seva qualitat artística sinó també per la seva perfecció tècnica.
A Europa, s’anomena genèricament «laca» a tot tipus d’acabat que tingui una aparença peculiar de brillantor. També en la matèria primera que, mitjançant diferents tècniques, aconsegueix aquest acabat. Es diu «lacador» al professional que treballa qualsevol tipus de laca.
Quan van arribar a Europa objectes i mobles d’orient, van ser altament valorats, admirats i cobejats. Primerament es va fer l’importació, quan el Japó va trencar les relacions comercials i es va trencar el flux del importació, els artesans i ebenistes van ser fer imitacions,i finalment desistint de l’intent i evolucionant i aplicant el mateix enginy, van fer innovacions aconseguint resultats extraordinaris amb els propis mitjans. Així es va consolidar a Europa la pròpia tècnica del «lacat», que des del segle XVII ha anat evolucionant amb el progrés, la industrialització i els nous materials.
A Hispanoamèrica, les laques es coneixen també des de fa molts anys, no estan molt estudiades però les primeres notícies es van tenir a través dels missioners de l’època Virregnal, al «Virregnat de la nova Espanya», en el Còdex Mendoce de Jerónimo d’Alcalá (1520 / 1530) es parla d’un «guatge ritual» que és una carabassa lacada amb incrustacions. S’utilitzen diferents tipus de resines segons la regió, cadascun amb la seva pròpia tècnica d’aplicació i pigments naturals. També diferents tècniques decoratives (ratllats, embotits, policromats). Al segle XVII s’estableix una ruta comercial entre Europa, Mèxic i fins a les Filipines i per tant arriben a Mèxic peces de laca oriental. A partir d’aquí s’implanten tallers que, sobre mobiliari d’estil occidental, imiten les laques orientals destinades a l’exportació a Europa. Altres tallers conserven la pròpia iconografia ben diferenciada. ( veure Hª)